KERALA, ÚLTIMA ESTACIÓ

Ja fa temps que molts occidentals trepitgen aquestes terres situades entre el mar d’Aràbia i els “Western Ghates”, una cadena de muntanyes paral•leles a la costa que de sud a nord avancen al llarg d’uns 1500 quilòmetres, des del Cap de Comorín, l’extrem sud de l’Índia, fins l’estat de Gujarat.

Kochi

Diversos imperis i cultures han deixat la seva herència en aquesta ciutat que aplega una zona peninsular i un conjunt d’illes properes. Hi ha barris tranquils i mandrosos on encara es respira una certa prosperitat que ve de lluny, doncs portuguesos, holandesos i britànics hi van fer colònia en èpoques passades.

L’espectacle que en el riu dibuixen les xarxes que introduïren els mercaders xinesos el segle XV és captivador.

Són estructures immenses i molt rudimentàries construïdes amb troncs d’arbre, cordes velles que els lliguen i unes pedres enormes que fan de contrapès per alçar la xarxa plena de peixos que belluguen atrapats i volen tornar a l’aigua. És una feina dura, molt física, i un cop de mà sempre va bé.

Una barreja de teatre , música i dansa amb una bona dosi de maquillatge configura l’art del Kathakali, una antiga tradició que encara es representa en alguns teatres de diverses ciutats de l’estat. Se’ns va fer llarg i pesat però bé havíem de provar-ho.

Varkala

A Varkala hi volíem aprendre ioga. Pel que ens havien dit i havíem llegit, les seves platges sota els penya-segats serien un lloc ideal per iniciar-nos-hi. Ens va decebre molt trobar-ho tot tan preparat per rebre turistes que res els sembla car. Pel que fa al ioga, ens ha agradat aprendre’n el més bàsic i, a poc a poc, anirem practicant per fer-ho més bé.

Munnar

A l’interior, entre muntanyes, apareix aquest poblet que ens va fer oblidar per uns dies la intensa i sufocant calor que arrossegàvem de fa temps. Però el més bonic a Munnar és l’entorn. Innombrables plantacions de te vesteixen les muntanyes i decoren el paisatge. Semblen enormes catifes verdes enmig de la natura. Quin gaudi perdre’s voltant per camins inacabables plens de verd.

Thiruvananthapuram

Els nostres dies a l’Índia s’acaben a la capital de Kerala, una ciutat gran, orgullosa i molt seva on no hi ha gran cosa a fer. Així doncs, no ens hem pogut deixar el millor pel final.

Això sí, aquí s’hi troba el zoo més gran de l’Índia i vam aprofitar per fer-hi una visita i reviure moments d’infantesa.

També vam apropar-nos a un sorprenent centre de rehabilitació de cocodrils en una de les tantes reserves naturals que farceixen aquest territori, paratges on contemplar-hi vida salvatge.

Kanyakumari

Fent una incursió a l’estat veí de Tamil Nadu, el nostre darrer trajecte en tren, vam arribar al Cap de Comorín, el finisterre i punt de trobada de l’oceà Índic, el mar d’Aràbia i el golf de Mannar.

Ens acomiadem de l’Índia i ens acomiadem també de tots vosaltres. Ens ha agradat viure-la en companyia vostra, buscant les imatges i les paraules precises que expliquen el nostre pas per alguns d’aquests racons que hem tingut la sort de descobrir i gaudir, intensament.

I és que a través d’aquest bloc hem volgut traslladar-vos petites estones del viatge. No ens ha estat senzill fer-vos arribar algunes vivències i, de ben segur, s’han perdut formes i missatges pel camí que amb el temps esperem anar recuperant.

Amb aquest post, doncs, arribem al final d’un trajecte que hem volgut anar compartint. Marxem de l’Índia amb la motxilla ben plena i, a poc a poc, anirem desfent aquest equipatge tan valuós. Han estat dies profitosos, plens d’aprenentatge i creixement, i estem contents, molt contents. No sabem quan trigarem a desembolcallar cada record, cada instant, cada vivència... però no ens amoïna massa, tot arriba. Mentrestant anirem cercant noves miríades en altres destins llunyans i ja us direm el què a l’arribada.

Una forta abraçada i moltíssimes gràcies!

ASSERENANT MIRÍADES VISCUDES

La platja de Kudlee, austera i encara salvatge, és l’escenari que hem escollit per fer una pausa i reconstruir algunes experiències. És un refugi ideal on descansar i compartir vivències en les inacabables converses amb altres rodamóns. Hem conegut a alguns viatgers que passen llarguíssimes temporades sense sortir d’aquest indret, cadascú té els seus motius i parlar-ne resulta realment agradable i divertit. Amb alguns hem rigut molt recordant males estones, i és que resulta curiós coincidir en els mateixos paranys que amaga l’Índia.

Hi ha temps per tot. Resulta estimulant viure enmig de la natura, amb pocs artificis, lluny del soroll i les olors de carrers i mercats, protegits de la intensa i, a vegades, incòmoda mirada dels autòctons.

Hi ha dies que els dofins s’acosten a la platja i sembla que juguen distrets, sense adonar-se com ens fascina tenir-los tan a prop.

Cap al nord, vorejant penya-segats, hi ha el sagrat i modest poblet de Gokarna, on aprovisionar-se. Nombrosos peregrins s’acosten als seus temples i fan els rituals als ulls de tots. La gent del poble s’acostuma a poc a poc a conviure amb els forans però segueix fidel als seus costums i tradicions.

Uns dies abans vam poder conèixer Palolem i Agonda, també a la costa.El poblet d’Agonda pot presumir de tenir una platja desèrtica, verda i bonica. És un lloc tranquil i pacient on tot està impregnat d’un aire molt tropical. Les palmeres decoren el paisatge constantment.

Palolem ja fa un temps que en van descobrir totes les gràcies. Això l’ha transformat a gran velocitat. Ara botigues i restaurants inunden tots els racons possibles. La sort va ser no coincidir amb gaires visitants.

Voltant per carreteres i camins topem amb camps d’arròs d’un verd que ens enlluerna i no ens queda altre remei que parar a perdre-hi les hores.

Aquests dies ens han anat realment bé en molts sentits però ja comencem a notar que s’acosta el nostre comiat amb aquest país tan increïble.

 

 

També han servit per planejar alguns nous trams del viatge cap al sudoest, a l’estat de Kerala, on el 1957 hi hagué el primer govern comunista escollit democràticament arreu del món.

AMAZING MUMBAI!!

Uns 20 milions de persones es desperten cada dia en aquesta immensa i sorprenent urb, capital de Maharashtra. Antigament formava un conjunt d’illes i només fa dos segles van ser annexionades al continent. Va jugar un paper important en el moviment d’independència. Oficialment coneguda com a Mumbai des de 1996 és la capital econòmica, i la potent indústria cinematogràfica de Bollywood hi té alguna cosa a veure.

Segurament és aquí on conviuen els extrems més marcats d’aquest país extraordinari. Hi ha racons que podríem confondre amb qualsevol gran ciutat europea. S’hi observen: edificis monumentals que fan la crònica arquitectònica de la colonització soferta, gratacels imponents i magnífics hotels a tocar del mar, centres comercials, botigues de les grans marques, amples avingudes col•lapsades a hores punta, parcs i jardins per a passejar, luxosos restaurants, bons equipaments i tots els serveis a disposició dels més afavorits.

No tots hi poden accedir. La major part arriba a la ciutat, procedent de qualsevol punt del territori, buscant una oportunitat. L’objectiu és aconseguir prou diners per poder tirar endavant a la nombrosa família. Primer dormint a alguna estació de tren o al carrer. Després, si hi ha més sort, en una de les centenars de milers de barraques que encara es van aplegant a la perifèria de Mumbai.

L’impactant Mahalaxmi Dhobi Ghat (bugaderia municipal), que fa 140 anys que funciona a ple rendiment, és com un petit assentament on hi treballen i hi viuen unes 10.000 persones, molt pobres. Està situat sota un pont, entre les vies de tren i el mar més que brut.

Hi ha qui colpeja les tones de roba en algun dels més de 1.000 safareigs a l’aire lliure, ben disposats. Hi ha qui l’estén, la plega o la planxa. Altres la reparteixen a qualsevol porta de la ciutat. Alguns cuinen i preparen el te dins les barraques on dormiran després apilotats. Els infants ajuden en tot i riuen i juguen amb qualsevol cosa quan hi ha oportunitat.

Tantíssima reflexió ens suposa conèixer aquesta realitat!

Amb la gent de Sonrisas de Mumbai vam anar a veure alguns dels seus projectes. Un d’ells ens va permetre visitar una escola governamental enmig del barri de barraques de Dharavi, el més gran de tota Àsia.

A l'escola, cantant l'himne nacional abans de tornar a casa.

I és que més de la meitat de la població viu en aquests “slums”, formant poblats d’incomptables vides que només passen, sovint desapercebudes.

Anar amb vaixell per la costa de Mumbai no és cap meravella, però val la pena acostar-se a l’Illa Elefanta i contemplar els temples excavats a la roca, construïts entre els anys 450 i 750.

Passar l’aniversari lluny de casa i sense molts de vosaltres no preveia una gran festa, però aquí hi ha una família que ens ha volgut cuidar. Un bon soparet, bufar espelmes d’un pastís boníssim, el “happy birthday to you...” i, fins i tot, un regalet. Així van acabar els 28, en un lloc estrany i acollidor. Ara toca els 29, voltant i descobrint un món sorprenent i divers, amb infinitat de camins i dreceres, ple d’ensenyaments i noves cançons encara per aprendre.

Ens hagués agradat quedar-nos més temps a aquesta gran i cosmopolita metròpoli, però l’elevat preu de l’allotjament ens fa mirar cap a altres horitzons. Per estalviar no ens queda més remei que tornar a les cabanes a peu de platja. Ens han dit que a Gokarna, a l’estat de Karnataka, hi estarem bé i no tindrem problemes per aconseguir ajustar el pressupost.

EL MIRACLE DE LA FUNDACIÓ VICENÇ FERRER

Ja han passat 40 anys des de que en Vicenç arribés a l’Índia amb el propòsit de desenvolupar una regió severament empobrida. Anantapur és un dels districtes de l’estat d’Andhra Pradesh. Tot i ser la segona zona més seca de tota l’Índia (només per darrera del desert del Rajastàn) i comptar amb cultius molt inestables, el 80% de la població depèn de l’agricultura. Existeix una carència extrema i continuada que afecta les comunitats amb menys recursos econòmics: les castes més baixes.

El sistema de castes de l’Índia és hereditari. Es tracta d’una estratificació social que ha existit en els darrers 2.500 anys. És una estructura jeràrquica basada en la puresa de l’individu. Els brahmans són els més purs; els dàlits els més impurs, tant, que estan exclosos del sistema de castes i destinats a viure en la pobresa i el rebuig més absolut. Entre aquests dos existeix una amplíssima gama de subcastes. El nou estat democràtic va abolir fa anys tota discriminació basada en el sistema de castes, decretant constitucionalment la igualtat de tots davant la llei. És clar però, que aquest sistema encara perdura en els costums de la vida quotidiana, afectant a la població més desfavorida.

La Fundació Vicenç Ferrer (coneguda aquí com Rural Development Trust) està aconseguint que milions de persones optin a unes condicions de vida dignes i siguin, cada vegada més, conscients dels seus drets. Hi ha hagut un avenç excepcional i avui quasi dues mil persones hi treballen.

Actua en l’àmbit sanitari implantant una xarxa de salut a l’abast de tothom. Han construït 14 clíniques rurals, 3 hospitals generals, 1 centre de planificació i 1 d’atenció i cura a malalts de VIH. A més, hi ha 1 escola d’infermeria on es formen futurs treballadors. També s’han construït pous i canalitzacions d’aigua per facilitar l’accés a l’aigua potable.

Hospital General. Pediatria

Centre de planificació familiar

Treballa en l’àrea d’habitatge aconseguint que totes les famílies tinguin una llar digne. Fins ara n’han construït quasi 30.000, algunes adaptades a persones amb disminució.

Impulsa el dret a l’educació. I és que l’accés a ella és la base fonamental del desenvolupament de la comunitat. Donada la baixa preparació prèvia dels infants de les comunitats més empobrides respecte als de castes superiors, provoca dificultats d’adaptació i fracàs escolar. Per això, a establert una xarxa d’escoles complementàries on l’alumne rep la base i el recolzament necessari pel seguiment dels seus estudis a les escoles del govern. També treballa per equiparar la formació a ambdós sexes. Hi ha, a més, un programa de beques d’accés a la universitat.

Afavoreix la integració social i laboral de persones amb disminució. Ha creat 18 escoles residencials i més d’un miler d’associacions de persones amb disminució gestionades pels propis membres. A més, hi ha tallers de rehabilitació i d’ortopèdia, on hi fabriquen pròtesis, crosses i tricicles.

Tallers d'artesania

L’handicap respecte a les dones és potenciar la participació activa en el seu entorn econòmic i social. Realment les dones són el pilar fonamental de l’economia familiar i les principals transmissores de valors i costums. La Fundació ofereix a les dones els recursos econòmics inicials i l’assessorament necessari per aconseguir una independència econòmica.

Finalment, en l’àmbit de l’ecologia ha creat infraestructures per lluitar contra la desertització. Salvar la terra per salvar les persones. El pla de desenvolupament avarca, entre d’altres: l’ús d’energies alternatives (biogàs i energia solar), la implantació de rec per aspersió i degoteig, la construcció de més de 2.300 preses i estanys, cursos de formació, etc.

Planta de biogas

El repte més gran que tenim la societat és l’eradicació de la pobresa. L’exemple i compromís que durant tota la vida va mostrar en Vicenç (acompanyat fidelment per la seva esposa Anna) és veritablement encoratjador. Ens ensenya, amb missatges senzills i amb la força de l’acció, que un món més humà és possible. Per això, milers de voluntaris treballen i col•laboren amb la Fundació.

Preparació d'un projecte per infants sords

Tenir l’oportunitat de conèixer aquests miracle iniciat fa tants anys ens omple de joia i força. No tenim cap dubte de la bona utilització dels diners i el suport que reben de tantíssima gent. I des d’aquí animem a tots a conèixer-la i recolzar-la. I és que: “la pobresa no és per entendre-la, sinó per resoldre-la” (V. Ferrer).

La nostra estada al campus de la Fundació ha estat una molt bonica vivència. Sentir el poder de tanta gent compromesa treballant plegats ens anima a continuar creient en les persones, en la capacitat que conjuntament tenim per arreglar aquest món de mica en mica. A Sonrisas de Mumbai fa ben poc que han començat el seu projecte. Ens emportem tota la força d’aquest lloc per dur-la a aquells que més la necessiten.

Pd: Després de quatre mesos mostrant-vos la nostra Índia, la que vivim des dels nostres ulls, creiem que aquest bloc podria també créixer i evolucionar amb tots els que el llegim. Ens agradaria que fos un espai amè, divertit, on cadascú pogués dir-hi la seva, suggerir i aprendre, compartir qualsevol pensament, fer preguntes i buscar respostes, riure plegats en diferents franges horàries. Voldríem utilitzar l’enorme poder d’intervenció que hi ha a internet.