DIES DE CONTEMPLACIÓ AL NORD DE MADHYA PRADESH

Fins fa ben poc l’estat més gran d’Índia, moure’s per aquest indret no és feina fàcil. Carregats de paciència i fascinació, les hores passen lentes al tren i a l’autobús. 

Aquí els parcs i les reserves naturals prenen el protagonisme a les ciutats. Kipling va ambientar El llibre de la selva al parc nacional de Panna.

Els pobles, aïllats i inaccessibles anys enrere, han pogut conservar bona part de la seva herència: pintures rupestres de més de 10.000 anys d’antiguitat, coves tallades a la roca, escultures, palaus, temples i altres monuments.

Khajuraho

Una explosió d’art durant el segle X va conduir a la construcció de 85 temples en poc més de 100 anys. La seva gran particularitat rau en les escultures eròtiques que engalanen cada racó, alguns diuen que massa explícites del que seria estrictament necessari.

 Perquè tant sexe? No sembla haver-hi una resposta certa. Des d’aquí optem per la teoria de que es tracten d’imatges tàntriques. Segons aquest culte, la gratificació dels instints bàsics és una manera de transcendir els mals del món i aconseguir la il·luminació. Es creu que el bhoga (plaer físic) i el ioga (exercici espiritual) són iguals de vàlids en la recerca del nirvana. També podria ser que l’única intenció dels escultors fos representar la vida tal i com era en la seva societat, a través d’una expressió artística sexual sense limitacions juntament amb altres escenes quotidianes.

Un ambient familiar omple de vida aquest petit poble de només 20.000 habitants.

Voltar en bicicleta per Khajuraho és un plaer. També ho és descobrir un entorn humà rural i salvatge, somrient tot i saber-se dissortat. Saludar es torna un hàbit deliciós.

Orchha

Aquest poblet apareix del no res. El riu que l’acompanya amaga tres palaus mig abandonats que donen testimoni de l’arquitectura medieval islàmica. També peregrins hindús visiten els seus impressionants temples del segle XVI.

La sort ens continua acompanyant, i és que la festivitat pel casament del déu Brahma va omplir carrers i places, creant un escenari encantador.

Potser sempre hem sabut que tornaríem al Rajasthan però ignoràvem la dificultat que això comportaria. La mala connexió de xarxes de transport i la poca velocitat de trens i autobusos, sumat a la nostra encara curta experiència viatgera, ens suposarà 26 hores de trajecte per tan sols avançar uns 400 qulòmetres en direcció oest.

UN TASTET D’UTTAR PRADESH

Agra

Sens dubte, el Taj Mahal és el monument més famós d’Índia. El poeta Rabindranath Tagore el descrivia com “una llàgrima en el rostre de l’eternitat”. El seu origen neix en el desig de l’emperador Sha Yahan de dedicar a la memòria de la seva segona esposa, Mumtaz Mahal, que morí durant el part del seu catorzè fill, l’any 1631. A la seva mort, el 1666, hi fou enterrat al costat de la seva estimada.

Tot i això, Agra és quelcom més... una ciutat industrial, contaminada, enorme i desgavellada. Al voltant de la meravella del Taj Mahal s’apleguen barriades pobres, creant un contrast difícil d’explicar.

Varanasi

La ciutat de Shiva és un dels llocs més sagrats del país. Abans anomenada Benarés (on l’essència de la vida (ras) està sempre a punt (Bana)) i Kashi (ciutat de la vida), el seu actual nom prové dels rius Varuna i Asi, que aquí conflueixen. També és coneguda com “la ciutat de la bona mort”. I és que Shiva recita a l’orella dels difunts el vers sagrat (moksa) que concedeix l’alliberació del cicle de naixements i morts.

És una de les ciutats vives més antigues del món, doncs està habitada des de fa més de 3.000 anys.

La ciutat és el cor de l’univers hindú, lloc de contacte entre el pla físic i l’espiritual, i el Ganges, un riu de salvació, símbol de l’esperança constant per les generacions passades, presents i futures.

Màgica i impactant, a voltes esfereidora, és un lloc on els rituals de vida i mort més íntims són celebrats a la vista de tots, en els famosos ghats.

Varanasi s’ha d’aprendre a estimar. A primer cop d’ull, desorientat, només hi veus misèria i brutícia. La segona mirada ja és més tranquil·la. En pocs dies l’atracció és tan forta que costa deixar-la enrere. La vitalitat que desprèn se’ns ha ben encomanat i el senyor metge ens ha receptat uns dies de repòs. Khajuraho pot ser un bon destí.

DESCOBRINT EL RAJASTHAN BY "EMBASSADOR”

Inundada de grans ciutats imperials, el Rajasthan ens ensenya els seus contrastos. Enormes extensions desèrtiques travessades per minúscules carreteres on hi tenen prioritat una inversemblant varietat d’animals: vaques, bous, cabres i ovelles, porcs, gossos i gats, ocells, gallines i ànecs, micos, camells, cavalls, ases, elefants, esquirols i fins i tot algunes daines i altres animals que no havíem vist mai i que en desconeixem el nom.

També les jungles i les reserves naturals hi son presents al Rajhastan. Tigres, búfals i cocodrils hi conviuen amb força discreció.

Aquí també hem tingut la sort de visitar pobles Vishnois, característics per una accentuada austeritat, el respecte a la natura i a tradicions ancestrals. I és que les zones rurals donen una pinzellada molt familiar a aquest encantador escenari.

Els vius colors de la vida quotidiana del Rajhastan contrasten amb la monotonia del desert. Els carrers estan plens de saris pintorescs, mocadors brillants i virolats turbants. El color del turbant indica la casta, la religió i la situació social de qui el porta. Les dones només poden combinar el vermell i el groc si acaben de tenir un fill. Les casades portaran braçalets, anells als peus i una ratlla vermella al cabell.

Ja ens comença a semblar que, mica en mica, absorbim una part d’aquesta essència que desprèn l’Índia. Cada vegada ens sentim més propers a aquest racó de món que amb uns recursos limitadíssims s’esforça per agradar.

També barbotegem l’indi: “Namaste” per saludar i acomiadar-se. “Aap kaise hain?” per preguntar com estàs. “Aap ka naam kya hai?” si volem saber el nom i “Mera naam Mercè/Bernat hai” per presentar-nos. “Dhanyavad” per donar les gràcies i “Phir milenge” per dir fins després. Per demanar una aigua freda utilitzem “Ek thanda paani”. No és gaire, però prometem evolucionar també en aquest aspecte “tchola tchola” (mica en mica).

L’art del regateig es posa en pràctica cada dia i ben aviat ja podrem estampar el nostre diploma a la motxilla.

Bikaner

Una ciutat coberta de pols, vibrant i sorollosa. El fort del s.XVI és dels pocs reclams que ara pot oferir juntament amb la ciutat antiga emmurallada.

Podeu observar el nostre "embassador"

Deshnok
El temple de Karni Mata, més conegut pel temple de les rates.

Jaisalmer

La ciutat daurada; laberint emmurallat d’estrets carrerons amb un magnífic palau, diversos temples i centenars de “havelis” d’aspecte enganyosament senzill. Passejar sense rumb fix pels carrerons és una experiència extraordinària.

Jodhpur
La ciutat blava; un inexpugnable fort corona la segona ciutat de l’estat.

Ranakpur

El temple jainí més increïble. Construït, com sempre, amb marbre blanc i sostingut per 1444 pilars, tots diferents.

Udaipur

Capritxosa i esplèndida filigrana, la Venècia d’Orient, és una de les ciutats més seductores. El llac Pichola és el gran protagonista d’aquest lloc, però diversos palaus imperials s’esforcen per robar-li el paper principal que havien tingut en el passat.

Aquí hem pogut veure i tocar per primera vegada un elefant de dimensions descomunals.

Pushkar

Explica un poema èpic que Brahma (déu hindú) va deixar caure una flor de lotus a terra i en sorgir aquesta petita vila envoltada de muntanyes. Fileres de ”ghats” sagrats voregen un llac de místic magnetisme on milers i milers de persones netegen cos i esperit.

Aquí hem coincidit amb la “kartik purnima” (lluna plena) del vuitè mes en el calendari hindú, justament quan es programa la Fira del camell. Centenars de milers de persones inunden els carrers, els temples, els “ghats”... per participar d’aquest gran esdeveniment, força estressant, val a dir-ho.

Jaipur

La ciutat rosa; capital del Rajasthan i prop de tres milions d’habitants. Avingudes sempre transitades, divideixen la ciutat en rectangles, cadascun dedicat a un ofici diferent. L’observatori astronòmic, el fort i palaus són visites gairebé obligades. El temple del Déu Sol, més conegut com el temple dels micos, fascina a tot aquell que va cercant miríades.

Fins aquí la nostra breu trobada amb aquestes terres. No sabem si ens n’hem d’acomidar definitivament o és un fins a reveure. Carreguem les nostres motxilles i fem via (mai millor dit, doncs ens estrenarem amb els desplaçaments en tren) cap a Uttar Pradesh, l’estat més poblat de l’Índia.