Hampi és un poblet excepcional. Gent amable, hospitalària, pacífica i somrient s’interessa pel de fora casi bé de forma incansable. Es respira una feliç calma que contagia a qualsevol.
L’antiga Vijayanagar es coneix sobretot per les seves magnífiques ruïnes datades del s. XV. Costa d’imaginar l’enorme importància que va tenir la regió, però temples, mercats i altres grans construccions monumentals fan de testimoni. A més, són Patrimoni Mundial des de 1986, tot i que només 58 de les 550 estan protegides.
Un incomprensible i impactant paisatge acompanya el dia a dia d’aquest petit poble. Caminar embadalit i fascinat per aquest entorn de roques disposades de manera incomprensible, mal endreçades, que fan equilibris impossibles, cala endins i mai n’hi ha prou.
Grans espais poblats per plataners i camps d’arròs acaben de donar-li la forma i la màgia a aquest indret. I és que cada excursió omple el paisatge d’un verd cridaner i amable.
Hi passa el riu Tungabhadra, ara en hores baixes, però que obliga a pagar unes rúpies a qui vol creuar amb una diminuta barqueta feta de canya, cuir i plàstics. A nosaltres també ens va tocar compartir-la, erem catorze i dues motos. És clar que l’aigua ja cobria els peus quan ens acostàvem a l’altra riba.
Gràcies a en David i la Sara (una fantàstica parella de Huelva que van viure a la Barceloneta durant uns anys) vam poder conèixer i gaudir de la bonica i enriquidora experiència en el Hampi Children Trust (enllaç). Col•laborar uns dies en una part del seu funcionament ens ha deixat una petjada difícil d’oblidar. HCT és una ONG dedicada al desenvolupament de les nenes i els nens amb menys recursos del poble. Fins ara, només pot acollir-ne una trentena. Disposen d’un petit espai de trobada on esmorzen, dinen i sopen.
L’organització també procura assumir els costos d’uniformes escolars i el material més bàsic. A més, entre d’altres, es treballa el reforç escolar i sempre hi ha una estona pel lleure i l’entreteniment. Córrer, riure i jugar amb infants que et criden pel teu nom és un enorme regal que durem a la motxilla.
L’estona de deures ja és més complicada. Queda tan lluny del nostre món! Practiquen nombres i grafies asseguts a terra, apilonats i distrets, amb minúsculs llapis difícils d’agafar però que encara han d’escriure pàgines i pàgines en vells quaderns trencats, desgavellats. De sabates encara no en tenen tots. Les motxilles, foradades i esmenades vàries vegades, ja fan servei. Res d’això no és cap impediment per aquests infants agraïts i contents per tot.
No serà per nosaltres si aconsegueixen trencar el cicle hereditari i tenir una vida digne. És per això que treballa HCT i tenim l’esperança que així pugui ser en el futur més pròxim possible.
Ens haguéssim quedat una llarga temporada amb aquests petits protagonistes del nou Hampi, però volem veure i aprendre com s’ho fa la Fundació Vicenç Ferrer perquè dos milions i mig de persones es beneficiïn del programa de desenvolupament a la regió d’Ananthapur, a l’estat d’Andhra Pradesh.
